9. El somriure d'una llàgrima

Afrontar la mort d'un ésser estimat.

(Degut a la gran càrrega de feina de l'il·lustador, he agafat algunes imatges d'Internet per poder publicar el conte, les quals substituiré tan bon punt disposi de les imatges originals). 

Després de travessar muntanyes, valls, boscos i pobles, la petita fada Cel ja no sap en quina direcció volar. Fa tant temps que busca la seva vareta que no se li acut on anar.

-Segueix aquell riu -li diu la Cuqueta- i segur que et portarà a algun lloc especial.


I fent cas de la veueta, la Cel decideix volar per sobre del riu i seguir-lo com si fos un camí.

Al cap d’una estona arriba a una gran ciutat. Ara el riu és molt ample i a banda i banda hi ha grans edificis. Alguns semblen palaus. Tenen moltes finestres i estan decorats amb columnes i estàtues. També es veuen molts parcs amb fonts i arbustos retallats formant figures.

-Uaaaaau! Semblen palaus de princeses! -exclama la Cel-. Segur que fa temps es passejaven pels jardins del bracet del seu príncep!

La petita fada està tan distreta mirant a dreta i esquerra que no s’adona que s’està acostant a un gran pont de pedra que travessa el riu.

-Vigila! -li crida la Cuqueta quan veu que està a punt d’arribar-hi.

Il·lustració de Melinda Boyce
Però quan la Cel reacciona ja és massa tard. Abans de tenir temps d’enlairar-se per no xocar amb el pont, se’l troba tan a prop que només pot posar les mans per davant per no picar-hi de nassos. Tot i que no pot evitar la trompada, al menys no es fa tant de mal, però el cop li fa perdre l’equilibri i cau de cap al riu.

Per sort, just en aquell moment passa una barcassa plena de gent i la petita fada va a parar al barret d’una senyora que està molt entretinguda fent fotos sense parar.

-Ui, em sembla que un ocellet ha buidat la panxa en el meu barret -diu la senyora buscant un mocador a la butxaca per netejar-lo.

Però abans que es posi la mà al cap, la Cel salta fins a un flotador penjat en un costat de la barca i s’hi asseu.

-Uf, m’ha anat d’un pèl que la senyora m’agafés amb el mocador i em tirés al riu! Em sembla que em quedaré aquí una estona per descansar, perquè entre el xoc i la caiguda em roda el cap i em fa mal tot el cos.

Quan la barcassa para a la vora del riu, la Cel veu un grup de gent que no para de fer fotos mentre segueix una noia que porta un paraigües vermell i el mou amunt i avall per damunt del seu cap.

-Què fa amb un paraigües? -pensa-. Si no està plovent! I per què la segueix tota aquesta gent fent fotos?

I com no coneix la ciutat decideix seguir-los encuriosida i s’asseu a la motxilla d’un senyor que no treu l’ull d’una càmera de vídeo i camina gairebé sense mirar on posa els peus.

Al cap de pocs minuts el grup gira una cantonada i de sobte, com si s’haguessin posat d’acord, tothom exclama alhora:

-Ooooooooh!

Il·lustració d'Anastasia Mak
La Cel, que des de la motxilla només veu el que hi ha al darrere, gira el cap per damunt de l’espatlla de l’home que li ha fet de taxi i aleshores la veu: una torre altíssima feta amb peces de ferro que s’enganxen les unes amb les altres com si fos un joc de mecano.

-Què deu ser allò? -pensa-. Potser ho utilitzen per enviar senyals a l’espai.

D’un saltet surt de la motxilla i comença a volar cap a la torre. Per tot arreu veu gent fent-li fotos des de diferents llocs.

-Doncs no deu ser una antena ­per enviar senyals -pensa una mica decebuda-, però segur que és molt important si tothom la fotografia.

A sota de la torre hi ha gent que fa cua per pujar-hi amb ascensor i n’hi ha d’altres, més atrevits, que pugen per unes escales llarguíssimes. Ella s’enlaira més i més fins arribar a una terrassa on la gent mira cap avall repenjada a la barana sense parar de fer-se fotos i s’asseu a dalt d’una mena de telescopi de color blau.

-Oh, quins jardins més bonics! -exclama fixant-se en el parc on s’aixeca la torre.

I allà asseguda s’entreté una estona mirant tothom que s’hi passeja. Veu una parella jove que camina de la mà fent-se petonets, un home que  llegeix el diari assegut en un banc, una senyora que passeja un gosset blanc amb un jersei de color vermell, dos nois que es mengen una crep mentre escolten música amb els seus iPods...

Llavors veu una família que li crida l’atenció: el pare camina al davant de la mà del seu fill, un nen d’uns set o vuit anys. Caminen sense parlar, mirant el terra, i semblen molt tristos, com si estiguessin a punt de plorar. Al darrere els segueix la mare, que somriu i fa cara de ser molt feliç, tot i que sembla una mica preocupada. Tot d’una, el pare i la mare s’asseuen en un banc i el nen treu una pilota d’una bossa i se’n va cap a la gespa fent-la botar.

La Cel se’ls mira durant una bona estona.

-Què estrany -diu-. El pare i la mare no han parlat ni una sola vegada i ni tan sols s’han mirat... Deuen estar enfadats. I en lloc de jugar amb la pilota el nen s’ha assegut a la gespa i n’està arrencant trossos sense parar... Vaig a veure què li passa.

I saltant del telescopi baixa volant cap al nen i se li acosta poc a poc per no fer-li un ensurt.

-Hola! -li diu amb un somriure-. Què t’ha fet la gespa? Per què l’estàs arrencant? Em sembla que els jardiners ja es deuen encarregar de tallar-la quan toca...

El nen ni tan sols se la mira i segueix arrencant l’herba.

-Que has vist la meva vareta? -li pregunta la Cel per intentar que el nen parli amb ella.

Aleshores el nen deixa la gespa i aixeca el cap.

-Ets una fada? -li diu mirant-li les ales.

-Doncs jo no n’estic segura -li respon la Cel- perquè no tinc vareta i si no la trobo no podré anar a l’escola de fades, però tothom em diu que sí que ho sóc.

-Vols jugar amb mi a pilota? -li pregunta ell.

-Ui, aquesta pilota és molt gran per mi -li respon ella-. Per què no jugues amb el teu pare?

-El meu pare ja no té ganes de jugar amb mi. De vegades, quan som a casa, juga una estona però de seguida em diu que està cansat o de sobte es posa a plorar i es tanca a la seva habitació -li explica el nen.

-Ah–-fa la Cel-, per això estàs enfadat i arrenques l’herba?

El nen baixa el cap però no diu res. De cop la Cel s’adona que està plorant.

-Per què plores? Que t’he dit alguna cosa que t’ha posat trist? -li pregunta preocupada.

El nen fa que no amb el cap i s’eixuga les llàgrimes abans de mirar la Cel.

-Trobo a faltar la meva mare -li diu sanglotant.

-La teva mare? -fa la Cel mirant cap al banc on seuen els seus pares.

-Sí, es va morir fa quasi un any. Es va posar molt malalta i no es va poder curar.

-Ah, ara ho entenc -pensa la Cel-. Ni el pare ni ell la poden veure!

-Mira -li explica al nen- ara et diré una cosa que potser et semblarà molt estranya. La teva mare és allà, al banc, asseguda al costat del teu pare. Tota l’estona ha estat passejant amb vosaltres i des que s’ha assegut t’està mirant.

El nen mira cap al banc però només hi veu el seu pare.

-Però què dius? Jo no la veig. I a més, com vols que sigui allà asseguda si està morta? Ja no hi és i no tornarà mai més! -li diu esclatant en plors una altra vegada.

Llavors la Cuqueta li diu a la Cel:

-Vés a buscar la mare i digues-li que s’assegui aquí amb vosaltres.

La petita fada fa cas de la veueta i surt volant cap al banc. La mare, que la veu, es posa molt contenta perquè s’adona que potser ella podrà ajudar el seu fill i el seu marit. Li agradaria molt que sabessin que ella està bé i que encara que no la vegin sovint és al seu costat. Quan arriben a la gespa s’asseuen totes dues i la Cel li diu al nen:

-Veritat que em pots veure a mi, que sóc una fada? Doncs hi ha molta gent que no em veu, perquè creu que les fades no existim. La majoria de vegades només em veieu els nens i els animals, però que no em vegin altres persones no vol dir que no existeixi, oi?

“Quan les persones es moren tampoc deixen d’existir. Només deixen el seu cos, perquè ja han viscut tot el que havien de viure i ja no el necessiten, però en realitat segueixen vivint en una altra forma, com si fossin transparents.

“Segur que a l’escola has après que quan l’aigua dels rius i el mar s’escalfa amb el sol puja cap al cel i acaba formant núvols... Mentre puja tu no la veus perquè s’ha convertit en vapor, però en el fons continua sent aigua, no?

-Sí -la interromp el nen- com un dia que vaig deixar un got amb aigua a la terrassa i quan el vaig anar a buscar al cap d’uns dies estava buit!

-Exacte! -fa la Cel-. Doncs el cos de les persones és com si fos el got, i la seva manera de ser, els seus pensaments i tot el que fa que siguin qui són, serien l’aigua. Encara que quan es moren tot això ja no sigui a dins del seu cos i ja no es vegi, segueix existint, com el vapor.

El nen, que ha deixat de plorar, fa que sí amb el cap però se l’escolta amb cara de no acabar d’estar convençut.

-Ja sé que sona estrany -diu la Cel-. Saps què? Farem una cosa perquè vegis que no t’enganyo. Tanca els ulls i recorda’t de com era la teva mare. Pensa en com et senties quan t’abraçava, quan jugava amb tu, quan t’explicava contes... Notes com t’estimava?

Al nen se li escapa una llàgrima dels ulls però sembla content i comença a somriure.

-Ho estàs fent molt bé! -li diu la petita fada animant-lo-. Ara nota aquest amor que senties per la teva mare i nota també l’amor que sentia ella per tu. Ho sents?

El nen fa que sí amb el cap amb els ulls tancats.

-On diries que se n’ha anat aquest amor? Creus que va desaparèixer el dia que va morir la teva mare?

El nen fa que no amb el cap i diu: -No, el noto com si ella encara estigués aquí.

-Veritat que trobes a faltar la mare perquè l’estimaves i sabies que ella t’estimava a tu? Doncs això no ha canviat gens; tu encara l’estimes i ella et segueix estimant.

Però quan el nen obre els ulls se li esborra el somriure de la cara i es torna a posar trist. -Sí, però jo la vull veure, i abraçar-la, i vull que jugui amb mi... La trobo a faltar igualment i em poso molt trist perquè no hi és!

La petita fada sap que pels humans és molt difícil acceptar la mort d’una persona estimada. No sap què dir-li per consolar-lo. Però llavors sent la veu de la Cuqueta, que li diu: -Digues-li a la mare que l’abraci.

La Cel li fa cas i aleshores la mare s’acosta al nen i l’abraça.

-Torna a tancar els ulls -li diu la Cel-. No notes cap sensació estranya?

-Noto escalfor -li diu ell- i una mica de pessigolles, com si em passés la corrent.

-És la teva mare, que t’està abraçant -li explica ella.

Al cap d’una estona la mare el deixa anar i el nen obre els ulls.

-Ja està -diu-. Ja no noto res. De debò era la meva mare? –-pregunta encuriosit.

-Sí -respon la Cel. Ara és aquí, asseguda al teu costat, i està molt contenta perquè has notat la seva abraçada.

-I la podré notar sempre que vulgui? -li pregunta el nen.

-Doncs no ho sé, però és més fàcil que la notis si estàs relaxat. La teva mare és amb tu moltes vegades i t’ajuda encara que tu no te n’adonis. Potser un dia perds una cosa i ella t’ajuda a trobar-la, o t’avisa que no creuis el carrer perquè sap que ve un cotxe que tu encara no has vist... També li agrada mirar-te quan jugues o fas els deures de l’escola, encara que tu en aquells moments no estiguis pensant en ella. I de vegades et visita en somnis perquè puguis veure-la i estar una estona amb ella.

-Sí, de vegades somio amb ella, però encara que tot això que dius sigui veritat, igualment estic trist i la trobo a faltar -fa el nen.

-Sí, ja ho sé, però estar trist no és cap cosa dolenta. Si no estiguéssim mai tristos no notaríem la diferència quan estem contents, perquè tot seria igual. A més, segurament no estàs trist tot el temps, no? Hi deu haver molts moments que t’ho passes bé i fins i tot no hi penses... Sempre la trobaràs a faltar, però poc a poc aniràs aprenent a viure sense que ella hi sigui i t’acostumaràs a tenir-la al costat d’una altra manera. De vegades et posaràs trist però d’altres estaràs content perquè vas tenir molta sort de viure un temps amb ella i perquè et recordaràs de tot el que vau fer junts. I fixa’t, veritat que abans no podia anar amb tu a l’escola? Doncs ara, com ningú la veu, de vegades entra a la classe i s’està amb tu tot el temps!

“Hi ha molta gent que això no s’ho creu, saps? Fa molts i molts anys ningú es creia que la Terra era rodona o que es podria viatjar a la lluna i mira ara... Jo crec que d’aquí a un temps tothom s’ho creurà perquè cada vegada més persones ho notaran, com t’ha passat a tu. I saps què penso? Doncs que sigui com sigui, el que importa és el que tu sents, i si tu et sents millor, no creus que val la pena creure-s’ho?

“I ara, per què no vas al banc i li expliques tot al teu pare? Als adults de vegades els costa més entendre algunes coses, però segur que si li ensenyes a fer el que has fet tu també se n’adonarà que ella també és al seu costat i encara l’estima.

-El pare està tan trist que de vegades em penso que s’oblida que jo existeixo. Abans fèiem moltes coses junts, però des que la mare no hi és ja no vol fer res i no té ganes ni de parlar. No parla mai de la mare i jo no m’atreveixo a fer-ho perquè no vull que es posi pitjor, però jo també estic trist i ara només el tinc a ell.

-Sí, ja t’entenc -li diu la Cel-. De vegades els adults que perden la seva parella es senten tan tristos que es queden sense forces per res. Segurament tu li recordes molt a la teva mare i es posa trist quan et veu, però això no vol dir que no t’estimi. Tu també ets l’únic que té, però potser no sap com dir-te el que li passa. A més, sovint els grans creuen que els nens i nenes no se n’adonen de les coses o que per a ells són diferents... Segur que si tu li parles de com et sents a ell li costarà menys, ja veuràs!

El nen s’aixeca i corre cap al banc. Mentre parla amb el seu pare, la mare li fa una abraçada a la Cel i li dóna les gràcies. Al cap d’uns minuts, el pare i el nen també s’abracen i s’aixequen del banc per anar cap a la gespa xutant la pilota.

-Em sembla que ara estaran bé -pensa la Cel-. Aquesta és una de les coses més difícils que els toca viure als humans, però segur que tots dos en trauran alguna cosa bona per molt que ara els pugui semblar impossible. De moment s’ho estan passant molt bé amb la pilota!

I veient que ja no la necessiten, la Cel s’acomiada del nen amb la mà i s’enlaira movent les seves petites ales.

-Avui ja no em queda gaire temps per buscar la vareta –pensa-. Potser que busqui algun lloc per passar la nit. Demà quan em llevi ja la seguiré buscant.

I tu, la voldràs seguir acompanyant?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada