10. El secret de les fades

Per aprendre a confiar en tu mateix/a, a connectar amb el teu interior i a ser persistent. 

Avui la petita fada Cel s’ha despertat abans que sortís el sol. Sap que s’ha de llevar per continuar buscant la seva vareta, però està molt cansada i les ales li fan mal de tant volar. Quan veu que encara és fosc torna a tancar els ulls i torna a tapar-se amb la fulla per continuar dormint, però no pot. No pot deixar de pensar en el somni que ha tingut aquesta nit: era a casa, al seu llit, i es despertava molt contenta perquè per fi havia trobat la vareta i podia anar a l’escola de fades. Fa tants mesos que viatja buscant-la... Ja no sap on anar ni a qui preguntar. De cop es posa trista i es sent molt sola. 

Potser no la trobaré mai pensa. Potser no haig de ser una fada. Potser en lloc d’ajudar la gent he de fer alguna altra cosa, com ara fer melmelades de fruita, pintar quadres o aprendre a tocar algun instrument... I si m’he equivocat? I si només volia ser una fada perquè volia ser com les meves amigues?

I sense adonar-se’n comença a fer una llista de totes les coses que segurament li impedeixen ser una fada: 
Per començar, no tinc vareta, i totes les fades en necessiten una per poder fer màgia. Tampoc no conec cap paraula màgica, i sense paraules màgiques no puc fer res. A sobre estic sempre sentint una veueta estranya que em parla i que no sé d’on ve... I si m’estic tornant boja? No puc ser una fada si estic boja! I aquestes mitges de colors que porto... A mi m’agraden molt, però les fades no es vesteixen així... 

I a mesura que se li van acudint més i més coses es va convencent que ella no ha nascut per ser una fada. 
Ara que ho penso, tampoc és tan greu no ser una fada. No tothom ho és. Potser puc fer moltes altres coses i ser molt feliç sense fer màgia.

Poc a poc comença a imaginar-se la seva nova vida i es va posant contenta pensant en totes les coses que podrà fer sense ser una fada. I mentrestant el cel va canviant de color i els primers raigs del sol comencen a obrir-se camí entre les fulles dels arbres.

Aixeca’t i vés a casa li xiuxiueja la Cuqueta apartant-li els cabells de l’orella. Però la Cel està tan ocupada pensant que no la sent. Aixeca’t i vés a casa -li torna a dir alçant la veu. Però res de res. La Cel té el cap tan ple de pensaments que no li queda espai perquè li arribin les paraules de la seva amiga... Aleshores, la Cuqueta, que no pot cridar més, agafa una ploma del terra i li comença a fer pessigolles a l’orella.

La Cel fa un bot i es posa dreta d’un salt. I com no hi ha res com un ensurt per deixar la ment en blanc, llavors la Cuqueta, que no es pot aguantar el riure, aprofita per tornar-li a dir: 
Vés a casa, Cel. Ja és hora de tornar.

I aquest cop la petita fada sí que la sent. 
Potser sí que hauria de tornar a casa pensa. La veritat és que aquesta veueta que sento sempre acaba tenint raó, vingui d’on vingui.

I així doncs, després d’esmorzar una mica de nèctar fa uns estiraments d’ales, les sacseja per comprovar que pot volar encara que li facin mal i fa un saltet per enlairar-se. Per primer cop en molts mesos avui no va a buscar la vareta. Avui la Cel torna a casa.

No hi ha ni un núvol i no corre gens d’aire. La Cel vola a poc a poc per no cansar-se. Té un llarg camí per davant i encara que té moltes ganes d’arribar sap que no pot forçar massa les seves petites ales. Però tot d’una sent un soroll molt fort i, abans de tenir temps de mirar d’on ve, un fort remolí l’arrossega i la fa girar a gran velocitat fent-li perdre l’equilibri i posant-la caps per avall. Després de fer voltes en totes direccions per fi aconsegueix recuperar-se, però abans de poder entendre què ha passat torna a sentir el mateix soroll i un altre remolí se l’emporta de nou i la fa girar i girar sense que pugui fer-hi res.

Quan sembla que tot ha passat, la petita fada Cel s’aparta els cabells de la cara i esbufega intentant recuperar l’alè.

Però què ha estat això? Què ha passat? He estat a punt de caure a terra! Quin ensurt!

I aleshores la veu. Una avioneta de color groc fa giravolts, puja i baixa pel cel com si fes dibuixos a l’aire.

Eh, tu! crida. Vigila per on vas, que has estat a punt de fer-me caure!

L’avioneta fa un gir i torna enrere, acostant-se a la Cel. 

Noooooo! No hi tornis! fa ella espantada. Però aquest cop l’avioneta s’hi acosta amb molta cura i es posa just per sota de la petita fada.

Vaja, ho sento molt, no t’havia vist! li diu el pilot. Estàs bé?

Sí, però les ales ja em feien mal i ara només m’ha faltat això. No podré volar gaire estona més i no podré arribar a casa li respon ella.

 No pateixis, jo t’hi portaré. És el mínim que puc fer per compensar-te. Baixa a poc a poc i seu a la meva falda li diu ell.

I la Cel, amb molta cura, baixa fins a la falda del pilot i s’hi asseu. 

Caram, no m’havia trobat mai una fada! diu el pilot.

No, no sóc una fada diu la Cel. Per això torno a casa, perquè em pensava que trobaria la meva vareta però crec que em vaig equivocar i ja no cal que la trobi. Fa mesos que la busco per tot arreu, però segurament no l’he trobat perquè no sóc cap fada.

Saps? fa ell. De vegades anem molt lluny per buscar les coses que volem trobar i al final resulta que les teníem ben a la vora i no ens n’ havíem adonat. I sovint les trobem quan deixem de buscar-les.

Doncs la vaig buscar molt bé per casa abans de marxar i et puc assegurar que no hi era li diu la Cel tota convençuda. 

Tu diràs el que vulguis, però per mi sí que ets una fada li diu el pilot amb un somriure.

La Cel se’l mira pensant que aquest home no té ni idea de fades i decideix canviar de tema.

I tu què feies abans volant d’aquella manera tan estranya? No és perillós?

Això es diu fer acrobàcies. S’ha de practicar molt i sempre s’ha d’estar molt alerta, però un cop n’has après és molt divertit. Tu tens molta sort perquè tens ales i pots volar, però jo només puc fer-ho en l’avioneta. Quan era petit ja somiava a poder pilotar avions, així que quan vaig poder vaig aprendre’n i ara m’ho passo pipa.

Sí, no cal que ho diguis ­fa la Cel però potser que vagis una mica més amb compte.

Al cap d’una bona estona la Cel mira cap avall i veu que ja comença a reconèixer el paisatge. Sobrevolen immensos camps i boscos verds, i aquí i allà algun petit poble de casetes amb la teulada de pissarra. De tant en tant veuen les ruïnes d’algun castell o algun ramat de cérvols que corren espantats pel soroll de l’avioneta.

Mira! Allà! Ja falta poc! crida la Cel senyalant cap avall. 

Enmig d’una gran plana hi ha un cercle de pedres immenses clavades a terra. N’hi ha algunes que estan posades planes a sobre de les altres, com si formessin una taula.

Això és molt bonic. Tu vius aquí? li pregunta el pilot. 

No, encara falta una mica, però de tant en tant m’agrada molt venir a passar-hi el dia, perquè és un lloc molt màgic.

Després de sobrevolar una zona de muntanyes i valls verdes la Cel exclama:

Ja hi som! Allò d’allà a baix és l’escola! i sense que el pilot tingui temps d’adonar-se’n salta de l’avioneta fent una cabriola. 

Moltes gràcies per portar-me li diu al seu nou amic-. Abans d’anar a casa baixaré un moment a saludar les meves amigues.

Però abans de marxar s’acosta al pilot i li fa una abraçada i un petó a la galta.

M’ha agradat molt volar amb tu. Espero que algun dia ens tornem a trobar i ho repetim li diu. Ell somriu, li fa adéu amb la mà i fa mitja volta per marxar.

La petita fada Cel baixa cap al bosc on hi ha l’escola, però abans d’arribar decideix asseure’s a la branca d’un arbre i observar les seves amigues que estan a fora fent pràctiques amb les varetes.

Què bé s’ho passen -pensa.

I sense poder-ho evitar es posa una mica trista i pensa:

M’hagués agradat molt ser una fada com vosaltres, però si no pot ser no pot ser. Segurament també faré coses divertides i podré ser molt feliç.

Mentrestant la Cuqueta ha marxat cap a l’escola i ha entrat per una finestra al despatx de la mestra.

Hola Cuqueta! Quina sorpresa! li diu ella quan la veu. Com li ha anat a la Cel? Ja ha descobert el secret de les fades?

La Cuqueta li explica a la mestra totes les coses que els han passat durant el viatge i li diu que la Cel ha decidit que ja no vol ser una fada perquè no ha trobat la vareta.

Ha descobert el secret, però no ho sap li diu mestra. És una llàstima que ja no vulgui ser una fada, però és normal que quan les coses es posen difícils de vegades dubtem de si val la pena seguir. Per què no la vas a buscar i li dius que em vingui a veure?

I la Cuqueta surt per allà on havia entrat i vola cap a l’arbre on hi ha la Cel.

No tinc ganes de parlar amb ningú. Estic molt cansada del viatge. Me’n vaig cap a casa. Ja tornaré un altre dia pensa.

Però aleshores la Cuqueta li diu:

Al menys vés a saludar la mestra i digues-li que ja has tornat.

I en l’últim moment la Cel, que ha sentit la veueta, decideix fer-li cas i vola cap a l’escola.

Hola! saluda entrant per la finestra.

Hola Cel! Quina alegria veure’t! Com t’ha anat? Ja has trobat la teva vareta? li pregunta la mestra.

La Cel fa que no amb el cap, però com no vol que la mestra vegi que està trista fa un somriure i li diu:

Saps mestra? He decidit que això de ser una fada no fa per mi. Crec que prefereixo fer coses més normals... Potser aprendré a tocar un instrument o a pintar quadres!

Ah, si? fa la mestra– doncs és una llàstima, ara que has descobert el secret de les fades. Les teves companyes encara no ho han fet, i això que quasi estem acabant el curs.

La Cel se la mira amb cara d’estranyada.

El secret? Quin secret? Jo no he descobert cap secret.

I tant que sí. Has descobert el secret de les fades, el secret de la nostra màgia.

“Mira, et presento la Cuqueta li diu mentre la cuca de llum se li acosta i se li posa a la mà. T’ha acompanyat tot aquest temps i sempre que necessitaves ajuda t’ha parlat i t’ha dit què havies de fer.

Vaja! Ara ho entenc! Jo sentia una veueta però no sabia d’on venia, i la veritat és que sempre l’ha encertat! exclama la Cel amb els ulls oberts com plats. I la mestra continua:

Les fades, i de fet tothom, podem sentir-la, però de vegades la gent està tan ocupada pensant en els seus problemes i té el cap tan ple de pensaments que no la sent. Jo li vaig dir a la Cuqueta que t’acompanyés perquè estaves tan trista per haver perdut la vareta que no podies escoltar la teva veueta, i ella t’ha fet d’altaveu perquè poguessis sentir-la millor. I veig que ha funcionat!”

Sí, però fa la Cel i això què té a veure amb el secret de les fades?

Doncs que si saps escoltar la veueta i fer-li cas sempre trobaràs solucions als teus problemes i també podràs ajudar a qui ho necessiti. No és això el que fan les fades, ajudar? Durant tot el teu viatge has fet molts amics i els has ajudat quan tenien problemes. I mentre ho feies fins i tot t’has oblidat de buscar la vareta li explica la mestra.

Però la Cel fa cara de no acabar-ho d’entendre.

Cel– li diu la mestra acostant-se-li i acaronant-li els cabells per fer màgia no cal cap vareta. La màgia de les fades és a dins! La vareta només la portem perquè molta gent no es creu que es pugui fer màgia sense ella, però en realitat la màgia la fem nosaltres. Tu ja ets una fada, encara que no hagis trobat la teva. Si aprens a callar els teus pensaments podràs sentir la veueta sempre que la necessitis i podràs ajudar a qui t’ho demani, perquè sempre trobaràs la resposta que busques. Tothom pot fer-ho, però de vegades tots necessitem una mica d’ajuda, i per això estem les fades, per ajudar quan algú no pot fer-ho sol.

Mentre escolta la mestra, la petita fada Cel sent tanta alegria que li agafen ganes de posar-se a ballar. Està tan feliç que li agradaria poder-ho explicar a tots els amics que ha fet durant el seu viatge. Se n’adona que tot l’esforç, tot el cansament i tot el temps que ha passat fora de casa han valgut la pena.

Ara, però, has d’anar amb compte li diu la mestra. Encara que siguis una fada i tinguis moltes ganes d’ajudar als altres només ho pots fer si t’ho demanen. No pots fer màgia per canviar la vida de ningú ni pots obligar-los a fer res que no vulguin. Això és el més important de la teva tasca: els has d’ajudar perquè ells mateixos aprenguin a escoltar també la seva veueta.

I ara ja no cal que vingui a l’escola? li pregunta la Cel.  

No cal que vinguis, però pots fer-ho sempre que vulguis. Totes estarem molt contentes si ens visites de tant en tant.

La Cel se li llença al coll i li fa una forta abraçada. Després agafa la Cuqueta amb molta cura i li fa un petonet. Moltes gràcies Cuqueta. No ho hauria aconseguit sense tu -li diu, i la torna a deixar a la capseta daurada perquè descansi. I fent una cabriola d’alegria surt volant per la finestra per anar-se’n, per fi, a casa.

Quan entra per la porta se n’adona de com n’està de cansada, i sense ni tan sols treure’s la roba s’estira al llit i es queda adormida en un tres i no res. Quan es desperta l’endemà al matí decideix posar una mica d’ordre i endreçar la casa, perquè va marxar tan ràpid que ni tan sols va fer-se el llit. Estira els llençols i agafa el coixí per posar-lo bé. Aleshores la veu.

La meva vareta!– exclama sorpresa.

La nit abans de començar l’escola l’havia desat sota el coixí perquè estava tan contenta que volia tenir-la ben a prop i no oblidar-se-la l’endemà, però es va llevar tan nerviosa que li va marxar del cap on l’havia posat.

Vaja, el pilot de l’avioneta tenia raó. L’he buscat per tot arreu i no podia tenir-la més a prop. I ara que havia deixat de buscar-la l’he trobat.

I amb la vareta a la mà comença a fer giravolts per l’habitació fent-se un fart de riure.

Al final el que vaig somiar s’ha fet realitat. Sóc a casa i he trobat la vareta... I sóc una fada, una fada de veritat!

I sí, el seu somni s’ha fet realitat i el seu llarg viatge s’ha acabat, però el que la Cel no sap és que ara que és una fada tampoc deixarà mai de viatjar.
De vegades, quan ens esforcem molt per fer una cosa i  al cap d’un temps d’intentar-ho no ens n’hem sortit, ens cansem perquè sembla que no hi arribem mai. Aleshores dubtem, pensem que no val la pena i decidim oblidar-la. Potser encara no era el moment, necessitem créixer una mica o aprendre alguna cosa i més endavant ho podem tornar a intentar. Tots tenim capacitats especials, coses que fem millor que altres persones. Quan podem utilitzar-les en allò que volem fer, a la curta o a la llarga ho aconseguirem. 

La Cel està tan cansada de buscar la vareta que dubta del seu desig més gran, ser una fada. Però al final, sense saber-ho, ja s’ha convertit en una. Té molts dons per ser una fada, i per això tots els seus esforços l’han ajudat a aconseguir-ho.

De vegades hem de prendre decisions i no sabem què fer. Quan més hi pensem, més difícil ens resulta, i fins i tot al final podem arribar a decidir coses que no són el millor per nosaltres. En canvi, si aprenem a escoltar la veueta, la decisió que prenguem sempre serà encertada i més tard o més d’hora veurem que el que hem triat era el millor que podíem triar. Però només podem sentir-la quan tenim la ment tranquil·la, sense pensaments.

Al principi la Cel no sent la Cuqueta perquè està molt ocupada pensant en tot el que podrà fer sense ser una fada. Quan la Cuqueta li fa pessigolles a l’orella, deixa de pensar i és aleshores quan per fi la sent.

Quan veiem que algú necessita ajuda, sobre tot quan és una persona que estimem, sovint intentem solucionar-li els problemes perquè no ens agrada que pateixi. No hem d’oblidar que els problemes sempre són oportunitats per aprendre alguna cosa, i per això cadascú ha de poder trobar les seves solucions. Si nosaltres fem la seva feina, els estem prenent una oportunitat per créixer i aprendre una cosa que els fa falta. En canvi, si la persona ens demana que l’ajudem sí que podem fer-ho, sobre tot intentant que ella mateixa aprengui a escoltar la seva veueta i trobar quina és la millor solució al que li passa. Això, però, no compta si algú s’ha fet mal o està en perill! Aleshores l’hem d’ajudar de seguida que ho veiem. 

La mestra li diu a la Cel que vagi amb compte i que només pot ajudar a qui li demani. El més important de la seva tasca de fada és ajudar als altres perquè aprenguin a escoltar la seva veueta.

De vegades, quan dormim, tenim somnis que ens ajuden a entendre coses que ens han passat, ens donen respostes a preguntes que ens fem o ens ensenyen coses que després ens passen. Quan no podem sentir la nostra veueta, sovint ens parla a través dels somnis perquè l’entenguem millor. 

La cel somia que és a casa i que ha trobat la vareta. Al principi es posa trista i decideix tornar-hi perquè està cansada de buscar-la i creu que no ha de ser una fada, però al final resulta que el seu somni es fa realitat. El somni l’ajuda perquè decideixi marxar a casa i a més li ensenya el que passarà després, encara que la Cel no se n’adoni fins que troba la vareta.

13 comentaris:

  1. M'alegra que t'hagi agradat! Moltíssimes gràcies!

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt tots als contes. Carla 7 anys

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per dir-m'ho, Carla! Em fa molt feliç! Una abraçada ben forta!

      Elimina
  3. ... i no podia ser d'una altra manera, un final meravellós per una col.lecció fantàstica, que segur que serà molt útil als petits, i als que ja no ho som tant de petits. Moltes gràcies, Dolors, per fer-nos reflexionar una mica, conte rera conte, a tots plegats!!! Felicitats per la col.lecció !!. Núria

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Núria! No saps quant m'alegra saber que la Cel arriba als cors d'uns i altres... Aquest és el meu desig més gran...

      Elimina
  4. Un camí magnífic que ens ha permès compartit moltes estones i reconèixer i estimar la pròpia consciència.
    Gràcies, ens encantaria que ens fessis més regals com aquest.
    Joana i Nats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a totes dues! Segueixo treballant i preparant nous contes, però no sempre a la velocitat que voldria =). De vegades trigo força a publicar-los perquè l'il·lustrados té molta feina i no em pot passar els dibuixos que ara també fa de forma gratuïta... M'encanta fer-vos aquests regals i que en gaudiu. Espero poder-vos-en un altre ben aviat!
      Una abraçada!

      Elimina
  5. Buscan frases, m'ha sortit aquest conte, i la veritat com que m'agrada llegir he pensat que no estaria malament fer-hi un cop d'ull mentre estic al tren. La veritat es que crec que als mes petits els hi agradara, pero es un conte que el qui apren de veritat es l'adult, i moltes de les coses que diu, es poden aplicar a l'educacio d'un fill. Jo per sort m'he adonat que els meus pares ho han fet aixi, m'han prohibit molt poques coses perque ho han fet de tal manera que he sigut jo la prenia la decisio, estigues encertada o no, i tan dels errors com de les coses bones s'apren. M'ha agradat molt quan diu que no podem obligar ables persones a fer coses, i es que amb els fills molts cops veig que fan aixo, que perque els pares els hi agrada els fills ho han de fer. En fi es una bona reflexio tot plegat perque els petits pasin una bona estona i els grans reflexionin.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'agraeixo molt les teves paraules. Sí, tens raó, aquest conte, com els altres, no només va adreçat als més petits sinó a persones de qualsevol edat. Tots els missatges no deixen de ser reflexions que poden ser útils als adults en determinats moments. Gràcies de nou i una abraçada!

      Elimina
  6. Fa pocs dies vaig anar amb la meva filla de 4 anys al bosc de les Estunes (Banyoles), un bosc preciós on hi ha petites coves on hi ha pols de fada a les parets, uns racons preciosos... un lloc màgic. I des de que hi vam anar que la nena em demana que li expliqui cada nit el conte però de Fades! Avui ja no en sabia cap més i he trobat el teu conte buscant per Internet.
    Ens ha encantat!! Volia felicitar-te perquè la màgia que vam viure al Bosc de les Fades, avui l'hem reviscut amb el teu conte :) ha estat una troballa molt especial :)
    Moltes gràcies! !
    No els puc comprar enlloc els teus contes??
    Gràcies!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Gemma!

      Gràcies per aquestes paraules tan boniques. Saps que precisament dissabte em van parlar d'aquest bosc? No el coneixia i avui me'n parles tu també :).

      Contacta'm si us plau per correu electrònic i et comento això dels contes: edicionslavareta@gmail.com. Només que em diguis que ets la Gemma del Bosc de les Fades ja sabré que ets tu i t'explico.

      Gràcies de nou per escriure'm. Una abraçada màgica per a tu i la teva filla!

      Elimina
  7. Era una fada que va pedre su vareta magica i es va tirar molt de temps muscandola i al final la va encontrar
    | Ma gradat molt i ma encanta |

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joel! M'alegra molt que t'hagi agradat el conte!

      Elimina