8. Una fletxa amb nom de nena

Nens i nenes, homes i dones, si ho volem, tots podem fer i aprendre les mateixes coses.

Heu vist quin cos més estrany?

–Sí, i quines potes més llargues!

–Doncs a mi m’agraden els seus cabells...

–Jo mai n’havia vist cap d’igual.

–Voleu dir que és com nosaltres?

–A mi m’han explicat que podem ser de moltes formes i colors... potser ella ve de molt lluny i allà totes són així...

–Noies no crideu tant que la despertareu!

Estirada sobre un pètal d’una flor i encara mig adormida, la petita fada Cel sent el xiuxiueig d’algú que parla en veu baixa. Quan per fi aconsegueix obrir els ulls descobreix un munt de papallones de colors que l’envolten i se la miren amb curiositat.

–Ets una papallona molt estranya –li diu una d’elles que té les ales de color blau.

–Ui, no, jo no sóc una papallona –fa la Cel–. Sóc una fada i estic buscant la meva vareta. Que l’heu vist per aquí?

–Uf, aquí és molt difícil trobar res -li respon una altra amb les ales grogues i negres- hi ha tants arbres i plantes que quan voles gairebé no es veu el terra. A l’altra banda del riu hi ha un poblat d’humans. Potser ells et poden ajudar.

–Doncs ara m’hi acostaré –diu la Cel– però crec que primer em faré un bany. Fa moltíssima calor!

I acomiadant-se de les papallones la petita fada Cel s’enlaira per anar a fer una capbussada.

A la vora del riu comença a treure’s el vestit, però de sobte una fletxa passa volant per damunt del seu cap i es clava en un tronc que arrossega el corrent. Amb l’ensurt, la pobra Cel rellisca i cau de cul a l’aigua amb la roba a mig treure.

–Que algú m’ajudi! –crida intentant aixecar-se.

Amb l’únic braç que té a fora del vestit intenta apartar-se’l de la cara, però com està mullat se li enganxa per tot arreu i no hi ha manera.  Tot d’una nota que algú li estira el vestit cap a dalt i aconsegueix treure el cap de sota la roba.

–Què ha passat?–pregunta–. Qui ets tu? Quin ensurt m’has fet!

–Ho sento –li respon una nena amb la pell molt morena i els cabells llargs i negres–. Estava practicant amb el meu arc i volia veure si encertava en un tronc mentre es movia.

–Doncs ja ho crec que l’has encertat! –li diu la Cel–. En saps molt de disparar fletxes. Qui te n’ha ensenyat?

–N’he après tota sola –fa la nena–. Ningú me’n volia ensenyar.

–Per què no? –li pregunta la Cel amb cara estranyada.

–Perquè diuen que això és només cosa de d’homes i que les nenes hem d’aprendre a cuinar, fer collarets, collir fruites i cuidar dels més petits.

–I els homes no cal que aprenguin a cuinar? –li pregunta la Cel sense entendre-ho.

–No, ells van a caçar i les dones cuinen –respon la nena–. Sempre s’ha fet així.

–Doncs jo crec que seria bo que els homes també cuinessin i les dones també anessin a caçar, així tots podrien ajudar-se quan fes falta –fa la petita fada.

–Sí, jo també ho crec. L’any passat es van posar malalts molts homes i vam estar una setmana menjant només fruita perquè no podien sortir de cacera... Ui! se m’ha fet tard i haig de marxar. Si us plau, no li diguis a ningú que m’has vist disparar la fletxa. Si em descobreixen em prendran l’arc i no em deixaran sortir sola mai més! –explica la nena.

–No pateixis, no ho faré –la tranquil·litza la Cel.

I aixecant-se de l’aigua s’acomiada de la nena, que surt corrent bosc endins.

Després d’eixugar la roba al sol, la petita fada es vesteix i segueix el camí cap al poblat. De seguida veu un fil de fum que s’enlaira.

–Deu ser allà –pensa.

I en un tres i no res veu una clariana amb cinc o sis cases de fang amb el sostre de palla. Abans de baixar decideix asseure’s en la branca d’un arbre per contemplar el poblat.

Un grup de dones seuen al voltant d’una petita foguera. Mentre unes pelen panotxes de blat d’altres preparen el menjar o fan collarets amb trossos d’escorça, pedretes i llavors. Semblen molt contentes. N’hi ha una que canta i de tant en tant la resta s’hi afegeix com si li respongués. 

Un nadó comença a plorar, i la seva mare, una noia molt jove, se l’acosta al pit i li dóna de mamar. A la vora juguen cinc nens petits a tirar pedretes a dins d’un bol de fang.

–Caram! –pensa la petita fada–. No hi ha ni un home! Deuen haver sortit tots de cacera!

De sobte, enmig d’aquella pau es sent un crit molt fort. Les dones s’aixequen de pressa i comencen a córrer per veure d’on ha vingut el crit. La petita fada Cel arrenca a volar al seu darrere.

No gaire lluny descobreixen què ha passat. Un dels nens més grans, que jugava amb els seus companys a fet i amagar ha ficat el peu en una trampa per caçar animals i s’ha quedat penjat de la branca d’un arbre caps per avall, com un ratpenat. La resta de nens salten per agafar-lo d’un braç i baixar-lo, però no hi arriben. Les dones també ho intenten, però no són gaire altes i no ho aconsegueixen. El nen crida i crida espantat, i les dones es comencen a posar molt nervioses perquè no veuen la manera de baixar-lo.

–Ara sí que faria falta que algun dels homes fos aquí! –pensa la Cel–. Aquestes dones no saben fer res més que cuinar i fer penjolls! Necessiten ajuda! Què puc fer jo?

Tot d’una sent la veu de la Cuqueta, que li diu:

–Ves a buscar la nena de les fletxes, segur que ella sí pot ajudar-los!

–És veritat! –exclama ella i surt d’una revolada a veure si la troba.

De seguida la veu, a punt d'amagar l'arc i les fletxes en una petita cova a prop del poblat.

–Quina sort que et trobo! Corre, vine, et necessiten! –crida la Cel.

Mentre es posen en camí, la petita fada li explica què ha passat.

–Però no puc fer-ho! –li diu la nena–. Si em descobreixen no em deixaran disparar més!

–Oblida’t d’això, ara! –fa la Cel–. L’important és que algú et necessita! Si hem d’esperar que tornin els homes aquest nen pot morir!

La nena decideix fer-li cas. Quan per fi veu el nen penjat de l’arbre agafa una fletxa, la col·loca a l’arc i apunta a la corda.

De cop tothom calla i se la queden mirant amb sorpresa. Abans que ningú pugui dir res la nena deixa anar la fletxa, que va directa a la corda i la talla.

Per sort, el nen cau a sobre d’unes plantes que li fan de coixí i no es fa mal. Dones i nens comencen a cridar d’alegria i a picar de mans.

Llavors la nena aprofita que ningú la mira i marxa corrent. La Cel la segueix, i quan per fi la nena s’atura la petita fada s’adona que està plorant.

–Quan torni al poblat em castigaran! Em prendran l’arc i les fletxes i no podré practicar mai més!

–Potser sí o potser no –li diu la Cel–. Això no ho sabràs fins que tornis. Si vols et puc acompanyar perquè no et sentis sola i entre totes dues podem intentar convèncer la gent que no has fet res dolent.

La nena fa que sí amb el cap i totes dues van cap al poblat. Quan arriben, els  homes ja han tornat de la cacera i tothom està reunit davant la porta de la casa del cap de la tribu.

En aparèixer la nena i la Cel se les queden mirant en silenci. El cap li fa un gest amb la mà a la nena perquè s’acosti i tots s’aparten per deixar-la passar.

Quan arriba al seu davant, la nena baixa el cap esperant que la renyi, però en lloc d’això el cap s’ajup i li fa una abraçada. El nen que ha salvat és el seu fill.

De cop tots esclaten en aplaudiments i rialles d’alegria. Al cap d’una estona el cap els fa callar i diu en veu alta:

–Aquesta nena ha desobeït les normes de la nostra tribu i es mereixeria un càstig per aprendre la lliçó, però gràcies a ella el meu fill és viu. Ella s’ha arriscat a rebre un càstig per ajudar-lo, i això demostra el seu gran cor. Potser som la resta qui hem d’aprendre una lliçó. A partir d’ara nens i nenes, homes i dones podreu triar fer el que més us agradi, perquè així sempre ens podrem ajudar els uns als altres.

I així, la petita fada Cel veu que gràcies a la veueta ha trobat la manera d’ajudar la nena i la resta de la tribu. Ni tan sols s’ha recordat de la seva vareta. Després d’acomiadar-se de la nena aixeca el vol i s’endinsa al bosc, decidida a seguir buscant-la i convençuda que algun dia la trobarà.

Vols saber què passarà?
Encara que sembli estrany, durant molt temps s’ha cregut que les dones no podien fer les mateixes coses que els homes i se les ha tractat com si fossin inferiors. Afortunadament poc a poc això ha anat canviant, però tot i així encara hi ha moltes persones ho continuen pensant, sobre tot en algunes cultures. Sí que és cert que per molt que vulguem ser iguals, homes i dones som diferents en moltes coses, però això no vol dir que si ho volem no puguem fer o aprendre el mateix.

Tant si ets un nen com una nena,  respecta sempre les persones de l’altre sexe i pensa que tant els uns com els altres tenim un munt de capacitats i podem desenvolupar les que vulguem. I sigui com sigui, sempre ens podem ajudar els uns als altres sense pensar que som millors ni pitjors.

De vegades podem ajudar algú però a canvi hem de deixar de fer alguna cosa que volem. Sigui  el que sigui el que hem de deixar de fer, mai és tan important com ajudar algú que ens necessita.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada