Per aprendre a respectar l’espai i la llibertat d’aquells a qui estimem.
Fa molt vent. Asseguda a dins del tronc d’un arbre la
petita fada Cel espera que deixi de bufar tan fort per poder seguir buscant la
seva vareta. A fora, les plantes i les branques dels arbres es mouen d’una
banda a l’altra i sembla que en qualsevol moment hagin de sortir volant.
–Si surto ara el vent se m’endurà! –pensa traient un moment el cap pel
forat i tornant enrere de seguida.
I poc a poc, sentint el soroll del
vent i de les fulles que es mouen, la Cel es va quedant adormida.
Al cap d’una estona el vent deixa de bufar tan fort, i la Cel, que s’ha
despertat, surt seu amagatall.
–Uf, ja començaven a fer-me mal les cames d’estar tanta estona aquí dins! –diu estirant-se i remenant les ales.
I poc a poc comença a enlairar-se mentre es pregunta cap on anar.
Però quan comença a volar s’adona que no li cal moure les ales! El vent
suau que encara bufa la porta sense que hagi de fer cap esforç, i la Cel es
deixa dur com si fos una ploma.
–Això és molt divertit! –crida.
I mentre puja i baixa i fa giravolts l’aire la va portant més i més lluny.
Tot d’una la petita fada Cel mira cap abaix i veu una nena muntada en un
cavall blanc que corre molt ràpid per un prat.
–Potser aquesta nena ha vist la meva vareta! –diu, i movent les ales
perquè el vent no la dugui cap a una altra banda, la Cel comença a volar al seu
darrere.
Després d’una estona arriben tots tres a una granja, i quan la nena baixa
del cavall veu la Cel, que esbufegant de volar tan ràpid, s’ha assegut a dalt
de la tanca.
–Uf! Si que corre el teu cavall!... Em dic Cel –li respon ella– i
estic buscant la meva vareta. Que l’has vist per aquí?
–No, no l’he vista –diu la nena–. Ets una fada? –torna a preguntar.
– Sí,... bé, no,... no ho sé... es
que he perdut la meva vareta i no puc anar a l’escola de fades... –contesta
la Cel.
–Doncs a mi em sembla que sí que ho ets, perquè sembles una nena però ets
molt petita, i tens ales però no ets un ocell –diu llavors la nena.
–Tens un cavall preciós –diu la Cel mentre d’una revolada se li acosta
per acariciar-lo.
–Es una euga i es diu Iris. Me la va regalar el meu avi quan vaig fer
cinc anys. Ara en tinc deu i com que ja sóc gran puc sortir a passejar sola amb
ella quan vull. Ens ho passem molt bé juntes. Ens estimem molt… –li explica la
nena.
Però la Cel mira els ulls de l’Iris i s’adona que està trista.
–Em sembla que li passa alguna cosa –li diu a la nena–. No veus quins
ulls més tristos?
La nena fa que sí amb el cap.
–Fa uns dies que està així, però no sé què té... Miro de fer tot el que
li agrada: li dono pomes i pastanagues, la raspatllo molta estona, li faig
carícies, jugo amb ella i la trec a passejar sempre que puc, i quan la mare em
dona diners li compro caramels durs de menta, que li encanten, però sembla que
no és tan feliç com abans... No sé què li passa.
Mentre la petita fada i la nena parlen, l’Iris s’acosta a la porta de la
tanca i es queda quieta mirant el prat. Quan la Cel la veu se li acosta, i amb
els seus ulls de fada, que veuen més que els de les persones, mira cap al
mateix lloc que ella. I llavors els veu. Lluny, a l’altra banda del prat, un
ramat de cavalls menja herba a la vora d’un rierol.
–Ja sé què li passa! –exclama volant cap a la nena.
–Està trista perquè li agradaria anar amb els cavalls que hi ha allà al
prat.
–Cavalls? –pregunta–. On hi ha cavalls? Jo no els veig.
La Cel li explica que són massa lluny perquè ella els vegi, però l’Iris
sent la seva olor.
–I per què vol marxar amb ells? Que no està bé amb mi? Que no m’estima? –pregunta
la nena a punt de posar-se a plorar.
–I tant que t’estima –li diu la Cel– però de vegades als animals els
agrada estar amb els que són com ells. Oi que a tu també t’agrada estar amb els
teus amics i no per això deixes d’estimar l’Iris?
Però la nena no vol escoltar-la. Surt corrent, agafa l’Iris i la tanca a
la quadra.
–Tu ja em tens a mi, que t’estimo molt, i no necessites ningú més. No
pots marxar i deixar-me. Què faria sense tu? Et trobaria a faltar! –li diu amb
els ulls plens de llàgrimes.
Els ulls de l’Iris es van posant cada vegada més tristos. D’una banda vol
marxar amb els cavalls, però de l’altra no li agrada veure com plora la seva
amiga, perquè se l’estima.
La Cel fa estona que pensa com pot ajudar-les, però no sap com fer-ho.
–Si
s’estima tant l’Iris ha de voler que sigui feliç. Com ho puc fer per què la
deixi marxar? –es pregunta.
I llavors la Cuqueta, que sempre l’acompanya encara que ella no se
n’adoni, li diu:
–Aneu-hi totes tres... aneu-hi totes tres...
Quan sent la seva veueta la petita fada Cel pensa contenta:
–Ja ho tinc! Hem d’acompanyar l’Iris a veure els cavalls!
I amb moltes ganes que la seva idea surti bé li diu a la nena:
–Potser si anem totes tres a veure els cavalls una estona l’Iris es posa
contenta!
I la nena, que s’estima tant la seva euga
pensa que potser així la farà feliç:
–Sí, anem-hi! Segur que li agradarà estar una estona amb ells.
Després d’estar una estona amb el ramat la nena mira els ulls de l’Iris i
veu que ja no estan tristos. Llavors s’adona que l’euga que tant s’estima és
feliç amb aquells cavalls, i encara que la trobarà a faltar molt decideix
deixar que es quedi amb ells.
–T’estimo, Iris –li diu molt trista mentre li omple la cara de petons–. No ho oblidis mai!
I sense mirar enrere perquè l’euga no la vegi plorar comença a caminar cap
a casa amb la Cel al seu costat.
La petita fada es queda uns dies amb ella per fer-li companyia, i un matí,
quan es desperten, senten un soroll que la nena coneix molt bé.
L’Iris ha vingut a veure-la, però no està sola. Tots els cavalls del ramat
l’han acompanyat fins a la granja.
–Ara tens molts més amics! –li diu la Cel–. Segur que de tant en tant
et vindran a veure!
L’Iris és feliç, i la nena també, perquè la veu contenta.
La Cel somriu mentre les mira, i decideix que és hora de marxar. Encara li
queda molt camí per fer si vol trobar la seva vareta. Ella no ho sap, però com
les altres vegades que ha ajudat a algú,
s’hi ha acostat una miqueta...
Vols seguir el viatge amb la teva amigueta?
Hem de respectar
la llibertat d’aquells qui estimem, perquè puguin triar en tot moment allò que
volen fer sense tenir por a que nosaltres pensem que ens deixen de banda o fins
i tot que deixen d’estimar-nos. L’amor és com el
vent: té molta força, arriba a tot arreu i no podem tancar-lo enlloc. De
vegades pensem que si algú a qui estimem té ganes de fer una cosa sense
nosaltres és perquè no ens estima prou, ja que prefereix fer qualsevol altre
cosa que estar al nostre costat
tot el temps.
Molts cops
les persones necessitem estar soles una
estona, gaudir d’alguna activitat sense companyia o bé trobar-nos amb d’altra
gent. Qui ens estima de debò ho farà sigui on sigui, faci el que faci i tant si
es troba sol com amb d’altres persones. I encara ens estimarà més si veu que el
deixem fer sense tenir-nos “enganxats” sempre al seu costat.
L’Iris
s’estima molt la nena, però també li agrada estar amb els altres cavalls. I la
nena es posa trista perquè creu que si l’euga marxa vol dir que deixarà
d’estimar-la. Després s’adona que això no passa i s’alegra de veure-la feliç.
Aquells qui estimem no sempre estan tota la vida amb nosaltres, però uns per una cosa i els altres per una altra, tots hi són per algún motiu. De
vegades hi ha persones que apareixen a la nostra vida i al cap d’un temps ja no
els veiem més. Som molt amics, compartim moltes coses, i tot d’una ja no
sabem res d’ells, perquè marxen a viure a un altre lloc, es canvien el telèfon
i ja no els podem trucar o, el més trist, es moren. És clar que els trobarem a faltar, sobretot al començament,
però hem d’aprendre a guardar amb nosaltres els records de tot allò que hi vam
compartir. Segurament mentre estàvem junts ens van ensenyar
alguna cosa o van aprendre alguna cosa de nosaltres, o bé ens van ajudar
d’alguna manera o nosaltres a ells... o senzillament ens vam divertir plegats! Unes
persones marxen, però n’arriben de noves amb qui compartirem també bons
moments.
La
nena troba a faltar l’Iris, i això és normal, perquè amb ella s’ho passava molt
bé. Ara que no és amb ella ja no poden fer les mateixes coses, però a canvi, de
tant en tant, pot gaudir d’estar una estona amb tot el ramat de cavalls, i això
abans no ho tenia.
Hola Dulos, soc la Arlet, a aquest conte ma ensenyat a respecter la llivertat de la gent😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻😻
ResponEliminaQuè feliç em fa que t'agradin els contes Arlet! Sí, hem de respectar la llibertat dels altres a ser com vulguin i a pensar i a fer el que vulguin, però no ens hem d'oblidar que mai es pot utilitzar la llibertat per fer mal a un altre. Una abraçada!
Elimina“Dolors” “llibertat”
ResponElimina