5. Els ulls tristos de l'Iris

Per aprendre a respectar l’espai i la llibertat d’aquells a qui estimem.

Fa molt vent. Asseguda a dins del tronc d’un arbre la petita fada Cel espera que deixi de bufar tan fort per poder seguir buscant la seva vareta. A fora, les plantes i les branques dels arbres es mouen d’una banda a l’altra i sembla que en qualsevol moment hagin de sortir volant.

- Si surto ara el vent se m’endurà! - pensa traient un moment el cap pel forat i tornant enrere de seguida.

I poc a poc,  sentint el soroll del vent i de les fulles que es mouen, la Cel es va quedant adormida.

Al cap d’una estona el vent deixa de bufar tan fort, i la Cel, que s’ha despertat, surt seu amagatall.

- Uf, ja començaven a fer-me mal les cames d’estar tanta estona aquí dins! -–diu estirant-se i remenant les ales.

I poc a poc comença a enlairar-se mentre es pregunta cap  on anar.

Però quan comença a volar s’adona que no li cal moure les ales! El vent suau que encara bufa la porta sense que hagi de fer cap esforç, i la Cel es deixa dur com si fos una ploma.

-– Això és molt divertit! - crida.

I mentre puja i baixa i fa giravolts l’aire la va portant més i més lluny.

Tot d’una la petita fada Cel mira cap abaix i veu una nena muntada en un cavall blanc que corre molt ràpid per un prat.

-– Potser aquesta nena ha vist la meva vareta! - diu, i movent les ales perquè el vent no la dugui cap a una altra banda, la Cel comença a volar al seu darrere.

Després d’una estona arriben tots tres a una granja, i quan la nena baixa del cavall veu la Cel, que esbufegant de volar tan ràpid, s’ha assegut a dalt de la tanca.

-–Qui ets tu? - li pregunta amb cara de sorpresa.

-–Uf! Si que corre el teu cavall! ... Em dic Cel -, li respon ella – - i estic buscant la meva vareta. Que l’has vist per aquí?

- No, no l’he vista - diu la nena. - Ets una fada? - torna a preguntar.

- Sí,...  bé, no,... no ho sé ... es que he perdut la meva vareta i no puc anar a l’escola de fades ... – contesta la Cel.

- Doncs a mi em sembla que sí que ho ets, perquè sembles una nena però ets molt petita, i tens ales però no ets un ocell – diu llavors la nena.

-Tens un cavall preciós - diu la Cel mentre d’una revolada se li acosta per acariciar-lo.

-–Es una euga i es diu Iris. Me la va regalar el meu avi quan vaig fer cinc anys. Ara en tinc deu i com que ja sóc gran puc sortir a passejar sola amb ella quan vull. Ens ho passem molt bé juntes. Ens estimem molt… - li explica la nena.

Però la Cel mira els ulls de l’Iris i s’adona que està trista.

-– Em sembla que li passa alguna cosa - li diu a la nena. - No veus quins ulls més tristos?

La nena fa que sí amb el cap.

- Fa uns dies que està així, però no sé què té ... Miro de fer tot el que li agrada: li dono pomes i pastanagues, la raspatllo molta estona, li faig carícies, jugo amb ella i la trec a passejar sempre que puc, i quan la mare em dona diners li compro caramels durs de menta, que li encanten, però sembla que no és tan feliç com abans ... No sé què li passa.

Mentre la petita fada i la nena parlen, l’Iris s’acosta a la porta de la tanca i es queda quieta mirant el prat. Quan la Cel la veu se li acosta, i amb els seus ulls de fada, que veuen més que els de les persones, mira cap al mateix lloc que ella. I llavors els veu. Lluny, a l’altra banda del prat, un ramat de cavalls menja herba a la vora d’un rierol.

- Ja sé què li passa! - exclama volant cap a la nena.

- Està trista perquè li agradaria anar amb els cavalls que hi ha allà al prat.

La nena mira però no els veu.

- Cavalls? - pregunta. -–On hi ha cavalls? Jo no els veig.

La Cel li explica que són massa lluny perquè ella els vegi, però l’Iris sent la seva olor.

- I per què vol marxar amb ells? Que no està bé amb mi? Que no m’estima? -–pregunta la nena a punt de posar-se a plorar.

-–I tant que t’estima - li diu la Cel - però de vegades als animals els agrada estar amb els que són com ells. Oi que a tu també t’agrada estar amb els teus amics i no per això deixes d’estimar l’Iris?

Però la nena no vol escoltar-la. Surt corrent, agafa l’Iris i la tanca a la quadra.

- Tu ja em tens a mi, que t’estimo molt, i no necessites ningú més. No pots marxar i deixar-me. Què faria sense tu? Et trobaria a faltar! - li diu amb els ulls plens de llàgrimes.

Els ulls de l’Iris es van posant cada vegada més tristos. D’una banda vol marxar amb els cavalls, però de l’altra no li agrada veure com plora la seva amiga, perquè se l’estima.

La Cel fa estona que pensa com pot ajudar-les, però no sap com fer-ho. -–Si s’estima tant l’Iris ha de voler que sigui feliç. Com ho puc fer per què la deixi marxar? - es pregunta.

I llavors la Cuqueta, que sempre l’acompanya encara que ella no se n’adoni, li diu:

- Aneu-hi totes tres ... aneu-hi totes tres...

Quan sent la seva veueta la petita fada Cel pensa contenta:

- Ja ho tinc! Hem d’acompanyar l’Iris a veure els cavalls!

I amb moltes ganes que la seva idea surti bé li diu a la nena:

- Potser si anem totes tres a veure els cavalls una estona l’Iris es posa contenta!

I la nena, que s’estima tant la seva euga  pensa que potser així la farà feliç:

- Sí, anem-hi! Segur que li agradarà estar una estona amb ells.

I totes dues pugen a dalt de l’Iris, que quan veu cap a on van comença a córrer contenta pel prat.

Després d’estar una estona amb el ramat la nena mira els ulls de l’Iris i veu que ja no estan tristos. Llavors s’adona que l’euga que tant s’estima és feliç amb aquells cavalls, i encara que la trobarà a faltar molt decideix deixar que es quedi amb ells.

- T’estimo, Iris - li diu molt trista mentre li omple la cara de petons. - No ho oblidis mai!

I sense mirar enrere perquè l’euga no la vegi plorar comença a caminar cap a casa amb la Cel al seu costat.

La petita fada es queda uns dies amb ella per fer-li companyia, i un matí, quan es desperten, senten un soroll que la nena coneix molt bé.

- És l’Iris! És l’Iris! - crida contenta mentre surt corrent a fora.

L’Iris ha vingut a veure-la, però no està sola. Tots els cavalls del ramat l’han acompanyat fins a la granja.

- Ara tens molts més amics! -–li diu la Cel. - Segur que de tant en tant et vindran a veure!

L’Iris és feliç, i la nena també, perquè la veu contenta.

La Cel somriu mentre les mira, i decideix que és hora de marxar. Encara li queda molt camí per fer si vol trobar la seva vareta. Ella no ho sap, però com les altres vegades que ha  ajudat a algú, s’hi ha acostat una miqueta ...

Vols seguir el viatge amb la teva amigueta? 
 
Hem de respectar la llibertat d’aquells qui estimem, perquè puguin triar en tot moment allò que volen fer sense tenir por a que nosaltres pensem que ens deixen de banda o fins i tot que deixen d’estimar-nos.
L’amor és com el vent: té molta força, arriba a tot arreu i no podem tancar-lo enlloc. De vegades pensem que si algú a qui estimem té ganes de fer una cosa sense nosaltres és perquè no ens estima prou, ja que prefereix fer qualsevol altre cosa
que estar al nostre costat tot el temps.

Hem d’aprendre que tothom necessita el seu espai i la seva llibertat per fer el que desitgi, i molts cops les persones  necessitem estar soles una estona, gaudir d’alguna activitat sense companyia o bé trobar-nos amb d’altra gent. Qui ens estima de debò ho farà sigui on sigui, faci el que faci i tant si es troba sol com amb d’altres persones. I encara ens estimarà més si veu que el deixem fer sense tenir-nos “enganxats” sempre al seu costat.

 

L’Iris s’estima molt la nena, però també li agrada estar amb els altres cavalls. I la nena es posa trista perquè creu que si l’euga marxa vol dir que deixarà d’estimar-la. Després s’adona que això no passa i s’alegra de veure-la feliç.



Aquells qui estimem no sempre estan tota la vida amb nosaltres, però  uns per una cosa i els altres per una altra,
tots hi són per algún motiu. De vegades hi ha persones que apareixen a la nostra vida i al cap d’un temps ja no els veiem més. Som molt amics, compartim moltes coses,
i tot d’una ja no sabem res d’ells, perquè marxen a viure a un altre lloc, es canvien el telèfon i ja no els podem trucar o,
en el pitjor dels casos, es moren. És clar que els trobarem a faltar, sobretot al començament, però hem d’aprendre a guardar amb nosaltres els records de tot allò que hi vam compartir. Segurament mentre estàvem junts ens van ensenyar alguna cosa o van aprendre alguna cosa de nosaltres, o bé ens van ajudar d’alguna manera o nosaltres a ells... o senzillament ens vam divertir plegats! Unes persones marxen, però n’arriben de noves amb qui compartirem també bons moments.


La nena troba a faltar l’Iris, i això és normal, perquè amb ella s’ho passava molt bé. Ara que no és amb ella ja no poden fer les mateixes coses, però a canvi, de tant en tant, pot gaudir d’estar una estona amb tot el ramat de cavalls, i això abans no ho tenia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada