3. La nina vella de la Raquel

Per aprendre a gaudir del que tenim i a compartir. Per aprendre a valorar les coses que no poden comprar-se amb diners, com l’amistat.

–Desperta’t, petita fada! Em sembla que estem arribant!

La petita fada Cel obre els ulls mig adormida. La cigonya l’ha despertat enmig d’un somni on jugava amb les seves amigues a canviar-se els colors dels vestits amb les varetes. Fa molts dies que volen juntes travessant el mar, i de tant en tant la petita fada ha descansat a sobre seu. Quan treu el cap d’entre les plomes mira cap avall i només veu el mar.

–Jo no veig res –li diu, i cansada de trobar el mateix cada dia, torna a tapar-se amb les plomes i mira de continuar amb aquell somni tan divertit.

Però de sobte, nota unes punxades a la cuixa, i un petit cop de bec fa que surti disparada enlaire.

–Vinga, espavila, dormilega! –li crida la cigonya rient–. I mira cap allà!

La Cel es frega els ulls i mira per sobre del cap de la cigonya.

–Per fi hem arribat! –crida contenta–. Però... on som?

Al seu davant apareix una ciutat amb les cases més grans que ha vist mai... una ciutat de gratacels.
Quan arriben, comencen a recórrer els carrers, i la petita fada es queda amb la boca oberta amb tot el que veu: per tot arreu hi ha cartells amb llumetes que anuncien milers de coses; les voreres són plenes de gent que camina de pressa; hi ha tants cotxes que no tenen lloc per moure’s... En una cantonada un grup de nois amb gorres i ulleres de sol ballen fent tombarelles i giravolts amb el cap a terra...

A la Cel comença a rodar-li el cap. Hi ha massa soroll, i al cap d’una estona comença a tenir ganes de sortir d’allà.

Després de travessar volant uns quants carrers, passen per davant del campanar d’una església, i la cigonya s’hi acosta mentre li diu:

–Amiga meva, aquí s’acaba el meu viatge. Aquest lloc no està gens malament per fer-hi un niu, no et sembla?

La petita fada li fa una abraçada.

–Moltes gràcies per deixar-me volar amb tu. Jo he de seguir buscant la meva vareta. Potser algun dia ens tornarem a trobar.

I després de fer-li un petonet al bec, la Cel s’enlaira una altra vegada i continua el seu camí.

De sobte, s’adona que els carrers han canviat. Les cases són velles i tot sembla molt trist, però es senten les rialles d’uns nens que juguen a futbol amb una ampolla de plàstic buida...

Aquest lloc la fa sentir trista, perquè la gent que viu aquí és pobra, i de vegades no té diners ni per comprar menjar...

Però després de volar una estona els carrers tornen a canviar. Ara es veuen casetes més baixes, amb un jardí al davant i envoltades d’arbres i flors.

De sobte veu passar un globus vermell... i després un de groc... i un blau... i un verd... Al seu davant el cel s’omple de globus de tots els colors, i la petita fada es diverteix donant-los copets amb les mans. A baix, al jardí d’una casa hi ha una festa d’aniversari, i decideix acostar-s’hi. Hi ha una nena que porta una corona amb el nom “Raquel” escrit amb purpurina, i els nens i nenes l’envolten per felicitar-la i donar-li un regal.

Asseguda a la branca d’un arbre que hi ha al costat de la casa, la Cel veu com la Raquel obre els regals molt de pressa, i els va deixant a dins d’una bossa molt gran al seu costat.

–Em deixes jugar amb una nina? –li pregunta una de les nenes.

–Ho sento, però no puc, perquè és nova i es faria malbé –li respon ella.

I quan acaba d’obrir l’últim paquet s’aixeca i arrossega la bossa amb totes les seves forces fins a dins de casa.

–I si pintem una estona? –diu un nen amb la cara plena de pigues.

–Es que no vull que es gastin els meus colors nous –diu la Raquel.

–Doncs juguem a pilota –diu un altre.

–No, que es podria punxar –torna a respondre ella.

Així que els nens decideixen jugar a “fet i amagar”, però la Raquel no en té ganes, i mirant-los asseguda en un esglaó de l’escala pensa:

–Ja tinc ganes que se’n vagin tots per anar a jugar amb les meves joguines noves.

Mentrestant, la Cel ha entrat a la casa per una finestra oberta.

–Aquesta deu ser l’habitació de la Raquel –diu.

Hi ha joguines per tot arreu: estanteries plenes de nines, una muntanya de peluixos a sobre el llit, una caixa amb disfresses de tota mena i calaixos plens d’estris per pintar i fer manualitats.

–Però si no tindrà lloc per guardar tots els regals que li han fet avui! –diu en veu alta.

I quan s’acosta a la finestra per tornar a sortir a fora veu les cametes d’una nina de roba que surten d’un bagul a mig tancar.

–I tu què hi fas aquí dins? –li pregunta obrint la tapa. 

–Per què no ets en una estanteria amb les altres nines?

–Jo sóc la primera nina que li van regalar a la Raquel –li respon la nina–. M'estimava molt, i jugàvem cada dia, però quan va començar a tenir nines noves a mi em va arraconar i ni tan sols es recorda que sóc aquí. Qualsevol dia em llençarà a les escombraries.

–Doncs jo crec que ets la més bonica de totes –li diu la petita fada– potser algun dia la Raquel torna a jugar amb tu.

Però en el fons la Cel sap que això és molt difícil. Avui la Raquel té una pila de regals i nines noves per jugar.

De sobte, mentre pensa com podria ajudar la nina, sent que algú puja per les escales, i s’amaga a dins del bagul al seu costat. S’obre la porta i entra la Raquel amb els regals.

–Per fi han marxat tots i puc jugar sense que ningú toqui les meves coses!

I asseguda a terra escampa tots els regals i es posa a jugar.

A dins del bagul, la Cel espera fins que la Raquel se’n va a dormir, i llavors, quan surt, sent que els seus pares estan parlant a l’altra habitació:

–Em sap greu –li diu el pare a la mare– però m’he quedat sense feina, i si només treballes tu no podem continuar vivint en aquesta casa que val tants diners.

Demà haurem de recollir les coses i anar a viure en un lloc més petit.

La petita fada es posa molt trista.

–Pobra gent –pensa–. Potser que em quedi fins demà per si els puc ajudar.

I torna a ficar-se a dins del bagul a dormir al costat de la nina.

L’endemà al matí, quan la Raquel es desperta ja fa estona que els seus pares estan fent maletes i desmuntant mobles. Al carrer hi ha un camió que ho portarà tot a la nova casa. La mare entra a l’habitació i li explica què ha passat; li diu que triï una joguina per endur-se, perquè a la nova casa no hi ha prou lloc per tot.

–No mama, jo les vull totes! Són meves, i me les vull endur! –crida la nena enfadada. I amb els ulls plens de llàgrimes surt corrent de l’habitació sense agafar-ne cap...

Quan es queda sola la Cel surt del bagul.

–Pobra Raquel –pensa–. Ho vol tot i ara es quedarà sense res.

Llavors sent la veueta de la Cuqueta:

–Posa la nina vella en una caixa –li diu.

I la petita fada, que sap que aquesta veueta sempre l’encerta agafa la nina i, sense que ningú la vegi, la guarda en una de les caixes que encara no han tancat.

Al cap d’unes hores el camió ja està carregat. La petita fada veu des de la finestra com la Raquel i els seus pares pugen al cotxe i se’n van darrere el camió. I llavors decideix seguir-los. D’un saltet comença a volar fins arribar a dalt del camió i s’hi asseu.

De seguida arriben a aquells carrers amb cases velles on viu la gent que no té gaires diners. S’aturen al davant d’una casa petita i comencen a descarregar el camió. És una casa de tres pisos on viuen més famílies. A les escales de l’entrada hi ha un grup de nens i nenes que miren com els homes del camió van i vénen portant mobles i caixes cap a dins.

La Raquel passa pel seu davant sense ni mirar-los i entra molt ràpid a la casa. Quan han acabat de muntar la seva habitació es tanca a dins i comença a plorar a sobre el llit.

Llavors la Cel, que l’ha seguit sense que la nena la veiés li comença a parlar:

–No ploris, Raquel. Segur que aquí faràs un munt d’amics i ja veuràs com t’ho passaràs bé.

–I tu què saps? –li diu la nena sense aixecar el cap del coixí.

Al cap d’un moment, però, la Raquel s’aixeca i descobreix que qui li està parlant és la petita fada...
 
–Qui ets tu? Què hi fas aquí? –li pregunta sense parar de plorar.

–Sóc la Cel, i mentre buscava la meva vareta he arribat a casa teva i vist el què ha passat. Si vols podem ser amigues –li respon ella.

–Jo no en necessito d’amigues –fa la Raquel–. A mi m’agrada jugar sola amb totes les meves joguines, però ara no en tinc cap, i estic trista i enfadada, perquè les he hagut de deixar a l’altra casa.

–Saps què? –li diu la Cel–. Una vegada em va dir un nan del bosc que tot el que ens passa és per alguna raó, perquè potser n’hem d’aprendre alguna cosa.

–Deixa’m estar –respon la nena–. Com vols que n’aprengui res de tot això?

La petita fada veu que no aconseguirà convèncer la Raquel. Li diu adéu i se’n va volant cap al carrer. Però llavors veu unes nenes que juguen a la vorera. Cadascuna porta una nina de roba mig trencada, però s’ho passen la mar de bé i no paren de riure. I en aquell moment sent la veu de la Cuqueta:

–Dóna-li la seva nina vella i fes que surti a fora.

I la Cel fa mitja volta i entra un altre cop a la casa. Fa una ullada i de seguida veu la caixa on va posar la nina.

–Vine Raquel, mira què hi ha aquí! –crida.

La nena s’hi acosta, i quan veu la nina li diu:

–Aquesta nina no la vull; és vella i no m’agrada.

–Vinga, agafa-la i vine amb mi, sisplau... –insisteix la Cel.

La nena decideix fer-li cas; agafa la nina i segueix la Cel fins al carrer. Quan veu les nenes que juguen se les queda mirant des de la porta, però llavors una d’elles la veu i li pregunta:

–Vols jugar?

La Raquel es mira la petita fada i, sense dir res, fa que sí amb el cap i camina poc a poc cap a les nenes. De seguida li comencen a parlar i li deixen les seves nines, que s’assemblen molt a la seva nina vella.

Al cap de poca estona la Raquel està jugant amb les seves noves amigues i sembla que s’ho està passant molt bé. La seva nina és molt feliç de poder jugar un altre cop amb ella.

I la Cel, que veu que ja no la necessiten, s’enlaira poc a poc per damunt de les cases fent un somriure.

Ha pogut ajudar la nina i també ha ajudat la Raquel a adonar-se que no li calen tantes joguines per passar-s’ho bé; que no hi ha res millor que jugar amb d’altres nens i nenes i compartir el poc que es té, encara que només sigui una nina vella o una ampolla de plàstic per jugar a futbol.

Està arribant la nit, i la petita fada decideix anar a veure la seva amiga cigonya per dormir amb ella al campanar.

–Demà em llevaré ben d’hora per continuar buscant la vareta –pensa.

I, un cop més, encara que no ho sap, avui també s’hi ha acostat.

I demà, la voldràs acompanyar? 
Aprèn a gaudir d’allò que tens. Si sempre vols les coses que no tens mai seràs feliç.. És normal que vulguis coses noves, perquè cada vegada les botigues són més plenes de coses que ens  agraden. No hi ha res de dolent en desitjar nines o jocs nous, però abans de comprar-los potser hauríem de pensar si estem ben segurs que els volem i que no ens en cansarem de seguida.

La Raquel té moltes joguines, però quan té joguines noves ja no juga amb les altres.

Aprèn a compartir. Si comparteixes una cosa amb algú, faràs que es senti feliç, i un altre dia a tu també t’agradarà que aquesta persona comparteixi amb tu les seves coses. És normal que de vegades et costi, perquè no vols que es faci malbé o perquè t’ho estimes molt, però pensa que l’important de les coses és que ens serveixin per sentir-nos millor, i no creus que jugar amb amics et fa passar una bona estona?

La Raquel no vol compartir les seves joguines, però quan coneix les nenes de la nova casa s’ho passa molt bé jugant amb elles i compartint les nines. Només té la seva nina vella, però al compartir les nines és com si en lloc d’una en tingués moltes.

Les coses que podem comprar amb diners, com les joguines, les llaminadures, el menjar que més ens agrada, etc. ens fan  feliços només una estona, uns dies o fins i tot uns mesos o uns anys. Però a mesura que passa el temps la felicitat que sentíem al començament ja no és tan gran. En canvi, la felicitat que sentim perquè tenim amics pot durar tota la vida, fins i tot encara que ja no els veiem tan sovint.

La Raquel s’ha quedat sense joguines i creu que ara ja no es podrà divertir. Però encara que només li queda la seva nina vella ha fet noves amigues, i amb elles podrà fer moltes més coses divertides que no només jugar a nines.

Sempre podem aprendre alguna cosa del que ens passa, sobre tot de les coses desagradables. Quan tenim un problema o passem un mal moment, sense adonar-nos ens esforcem per trobar una solució, ens mirem a nosaltres mateixos
per veure si hem fet alguna cosa perquè allò passés, i fins i tot, quan tot ha passat, de vegades ens adonem que les coses en realitat són millors que abans. I sempre, sempre, aprenem i ens fem “més grans”. I això no s’acaba mai... Tota la vida estem aprenent coses i creixent.

Amb el canvi de casa la Raquel ha après que no li calen tantes joguines per passar-s’ho bé. Ha fet amics i es diverteix jugant amb la seva nina vella, que feia molt temps que tenia abandonada. A més ha après que compartir fa que tothom gaudeixi de més coses, les seves i les dels altres.

2 comentaris:

  1. Hola Dolors soc l’Arlet, en aquest conte he apres a compartir i que es millor tenir amics que diners.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Arlet, bonica, de nou em disculpo per no haver-te respost abans... Diuen que tenir un amic és tenir un tresor, així que imagina't si valen més que els diners! Gaudeix de cada estona amb els teus amics i estima'ls molt! Petons!

      Elimina