2. Més de pressa, cargolet!

Per aprendre a respectar el ritme dels altres i d’un mateix. Per aprendre a tenir paciència.

Ha plogut tota la nit. La petita fada Cel surt del cau de l’esquirol, que ha compartit amb ella el seu llit de fulles seques. De sobte, un copet al cap fa que miri cap a dalt. L’esquirol és a la branca més alta collint aglans per esmorzar.

- En vols?-–li pregunta el seu amic ensenyant-li una pila que ha amuntegat sobre una fulla.

- No, moltes gràcies - respon la Cel. - Prendré una mica de nèctar d’aquelles flors tan boniques.

I, acomiadant-se d’ell amb la mà, la Cel vola cap a una planta de campanetes blanques.

Després d’omplir-se la panxa, la Cel es renta la cara amb una gota d’aigua que cau lliscant d’una fulla. En acabat s’estira el vestit i es passa la mà pels cabells per pentinar-se’ls.

-–Ja estic a punt!- exclama contenta. - A veure si avui tinc sort i trobo la meva vareta!

I amb un giravolt salta a terra, amb tanta mala sort que ensopega i cau rodolant a sobre d’una cosa llefiscosa.

- Però què és això tan fastigós?- diu fregant-se les mans i espolsant-se el vestit.

- Escolta, maca -– sent que algú li diu –això tan fastigós són les meves baves, que fan que pugui lliscar millor per terra.

Llavors la Cel el veu. És un cargol!

 - Perdona, cargolet - li diu avergonyida - no volia molestar-te. - I on vas tan a poc a poc?

- Vaig fins aquell camp d’enciams, a veure si esmorzo una mica – li respon.

- Doncs si no t’espaviles arribaràs a l’hora de sopar!- diu la Cel divertida.

- Per mi l’esmorzar és el primer que menjo quan em desperto, sigui l’hora que sigui i tant si és de dia com de nit- contesta el cargol.

- Jo estic buscant la meva vareta –afegeix la Cel - no la deus haver vist?

- Doncs no, em sap greu, però si vols, després d’esmorzar t’ajudo a buscar-la - li diu el cargol.

La petita fada Cel creu que està molt bé que el cargol vulgui ajudar-la, però pensa:

- Si va tan a poc a poc se’ns farà de nit abans no puguem començar a buscar.

I amb les seves ganes d’ajudar, decideix fer alguna cosa perquè el cargol vagi més de pressa.

- Vinga, més ràpid! - crida empenyent el cargol pel darrere amb totes les seves forces.

I tot d’una, el pobre cargol perd l’equilibri i cau de costat amb la closca caps per avall ...

- Mira, bonica, val més que no m’ajudis. Jo no tinc cap pressa, i a més, m’agrada anar xino-xano sentint la frescor de la terra mullada.

Però la Cel s’impacienta. Ella ha volat fins el camp d’enciams quatre vegades i ha tornat, i el cargol sembla que no s’ha mogut de lloc.

-  Ja ho sé! - diu decidida. –- Si deixes la teva closca aquí aniràs més de pressa, i després ja tornarem a buscar-la!
I sense que el pobre cargol tingui temps d’adonar-se’n, la Cel li treu la closca i la deixa en un costat.

- Ho veus? Ara ja pots córrer!

El pobre cargol es sent despullat. Tota la vida ha dut la seva closca, que el protegeix i el serveix de casa. Ara sembla una bavosa, i no és que no li agradin les seves amigues bavoses, però ell vol ser un cargol.

- Si us plau, petita fada, torna’m a posar la closca - li demana. - Tinc fred.

La Cel no ho entén. Ella vol ajudar el cargol a anar més ràpid però ell no vol.  Què pot fer? I llavors, la Cuqueta, que ja fa estona que li fa senyals perquè l’escolti li diu a cau d’orella:

- Deixa’l que vagi al seu ritme. Si vols ajudar-lo fes-li el camí més divertit ...

I la petita fada Cel sent la veueta. I s’adona que té raó. Continua sense saber de qui és aquesta veu, però està aprenent a escoltar-la. Llavors decideix explicar contes al cargol i cantar-li cançons perquè el camí no es faci tan llarg i avorrit.

Per fi, quan el sol comença a amagar-se darrere les muntanyes arriben tots dos al camp d’enciams i el cargol s’endinsa entre les fulles per esmorzar. La petita fada Cel s’adona que ja no té temps de buscar la vareta, però està contenta d’haver passat el dia amb el seu nou amic.

- Ja la buscaré demà - pensa. - De fet, tinc molt temps abans no comenci el nou curs a l’escola de fades.

I, sense adonar-se’n, fent companyia al cargol, la petita fada Cel ha deixat de pensar tot el dia en la seva vareta. El que no s’imagina és que ara la té una mica més a prop, però això trigarà molt, molt temps a descobrir-ho. El seu viatge tot just ha començat ...

Vols seguir al seu costat? ...
 

Respecta el ritme dels altres. Per fer una mateixa cosa hi ha persones que necessiten més temps que unes altres.



La Cel creu que el cargol va massa a poc a poc, perquè ella pot volar molt ràpid. El cargol, però, no té pressa, perquè tota la vida ha caminat al seu ritme i sap que necessita més temps. A la fi arriba igualment al camp d’enciams, que és on volia anar, i gaudeix d’un bon “esmorzar-sopar”.



Aprèn a esperar quan vulguis fer una cosa i no la puguis fer de seguida. Si t'enfades, et poses trist o trista, o et poses nerviós o nerviosa, potser no et surten les coses com tu volies.


Amb les presses per ajudar al cargol a anar més ràpid, la Cel fa coses que al pobre no li van bé. Ella vol anar ràpid per buscar la vareta i no s’adona que el cargol no pot anar més de pressa. Per sort s’escolta la Cuqueta i gaudeix d’una bona estona en lloc de passar-se-la nerviosa.

2 comentaris:

  1. Hola, Dolors.

    Sóc la Montse, una mare d'una nena, una noieta, d'un poblet molt petitó... del Penedès.

    Aquests contes em semblen fantàstics; aquest del cargolet m'ha ajudat a mi, que ja sóc gran, a pensar en respectar més el temps de la meva filla, a no voler-la fer córrer més del compte. Aquest, el temps, és un tema que ja fa mesos que em balla pel cap i que de mica en mica, i gràcies a circumstàncies de la vida, me'l vaig fent meu. El record d'aquest conte m'ajudarà a disfrutar-lo més, el temps.

    Gràcies Dolors.

    Una abraçada molt forta.

    Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra moltíssim que t'hagi servit el conte, Montse. Els escric per als nens, però sens dubte els continguts no ténen edat, i són precisament les meves experiències i les de les persones que més estimo, grans i petites, les que m'han portat a escriure'ls. Quan les coses no van bé sempre esperem que el futur sigui millor, però això fa que ens perdem el present, que sempre és l'única cosa que tenim. T'agraeixo molt que m'hagis escrit per compartir-ho. Una abraçada molt forta tmbé per a tu!

      Elimina